6 tasques
dels Mossos
d’Esquadra

que potser
no coneixes

La Unitat Regional de Seguretat Ciutadana i Atenció a Víctimes combina la coordinació interna amb la intervenció externa i dona coherència a tot el que passa entre les comissaries i la comunitat. Anna Choy, responsable de la Unitat Regional de Seguretat Ciutadana i Atenció a Víctimes, ho resumeix així: "Som un canal de transmissió perquè tots els serveis treballin de la mateixa manera i amb els mateixos recursos."

La unitat s’assegura que les comissaries del territori apliquin criteris homogenis i que la informació flueixi entre els serveis centrals i les realitats locals. A més, manté interlocució activa amb jutjats, centres educatius, hospitals i entitats socials, especialment en casos de violència masclista, domèstica, delictes d’odi i situacions de vulnerabilitat. A Barcelona hi destaca l’equip d’acompanyament de Fiscalia, un servei únic al país per a casos que requereixen protecció i derivació especialitzada.

Cada matí, la unitat revisa les incidències del territori per detectar què necessita actuació immediata o coordinació. "Fem suport al territori i ajudem els equips en el dia a dia", diu Choy, tot reforçant els grups d’atenció a la víctima i oferint-los criteri, recursos i acompanyament.

El seu dia a dia inclou formació, resolució de dubtes i detecció de millores en els circuits operatius. Sovint també actuen com a enllaç quan una escola, un hospital o un jutjat no sap com activar la xarxa adequada. A Barcelona, lequip està format per 12 professionals.

Choy explica que un dels grans reptes és continuar avançant en el reconeixement de la feina que fan tots els professionals que intervenen en casos de violència masclista i vulnerabilitat. Es tracta de perfils que sovint no tenen dedicació exclusiva a aquest àmbit, fet que pot dificultar la coordinació, però que alhora posa de manifest la importància del treball en xarxa.

En aquest sentit, la unitat treballa per generar espais de coordinació més fluids i per facilitar que les víctimes se sentin segures a l’hora d’explicar o denunciar situacions de violència. La confiança en el sistema és clau perquè l’acompanyament sigui realment reparador.

A nivell intern, un altre repte és fer més visible la tasca de la unitat dins del mateix cos, no com una mancança, sinó com una oportunitat per reforçar la dimensió preventiva i comunitària del servei. Com apunta Choy, reconèixer la feina que ja es fa és també una manera de millorar-la.

L’Àrea Regional de Transport Urbà, coneguda com a ARTU, és la unitat que s’ocupa de tot el que passa dins del transport públic de Barcelona: metro, Renfe, Ferrocarrils i tramvia. David Carrasco, sotsinspector i responsable de la unitat, explica que sovint es percep com si fos “un onzè districte policial situat completament sota terra”. La seva missió és garantir la seguretat en un entorn amb milions de persones en moviment constant.

Les funcions de la unitat combinen patrullatge en uniforme, presència preventiva i un equip especialitzat de paisà –popularment conegut com els Fures– dedicat exclusivament a detectar i detenir carteristes. L’ARTU treballa en un ecosistema únic i altament especialitzat, on el delicte més habitual és el furt, que representa aproximadament el 80% dels fets delictius registrats al metro.

El dia a dia de l’ARTU està profundament vinculat a la videovigilància. Carrasco destaca que “la xarxa està completament monitorada i tenim agents visualitzant imatges en temps real tot el dia”, fet que permet una resposta immediata davant incidents o conductes sospitoses. Aquesta coordinació constant amb TMB i altres operadors és la columna vertebral de l’operativa.

Els equips de paisà treballen de forma específica per seguir carteristes i grups especialitzats en furts, mentre que els agents uniformats patrullen per estacions i trens per generar presència preventiva. L’ARTU també dona suport a grans esdeveniments de la ciutat, ja que la major part de la mobilitat de festivals, concerts o curses passa pel transport públic. A més, la unitat manté protocols de prevenció antiterrorista, especialment en punts crítics com l’estació de Sants, on poden circular fins a 150.000 persones en un sol dia.

Els carteristes professionals són un dels reptes més importants. Treballen de manera coordinada, coneixen la xarxa i aprofiten moments específics com les portes que estan a punt de tancar-se. Carrasco ho resumeix així: “Hi ha grups molt especialitzats que actuen amb una rapidesa i una precisió impressionants.”

També hi ha el repte del volum: més de 2 milions de passatgers es mouen pel sistema de transport públic cada dia, fet que genera una pressió constant sobre la xarxa i els equips policials. A això s’hi suma la necessitat de mantenir protocols de prevenció antiterrorista en un entorn considerat infraestructura crítica.

Tot i la complexitat, Carrasco destaca que la xarxa és segura i que la presència policial especialitzada ha estat clau per mantenir aquesta percepció.

La Unitat Central de Patrimoni Històric és un equip petit però altament especialitzat dins l’Àrea Central de Delictes contra el Patrimoni. José L. González Ulloa, responsable de la unitat, explica que el seu objectiu és investigar els delictes greus que afecten el patrimoni artístic, històric i cultural, però també actuar com a referent per a la resta de Mossos d’Esquadra.

Segons ell, “som una unitat molt petita però que té l’encàrrec de donar suport a totes les investigacions de Catalunya relacionades amb patrimoni”, i això implica des de robatoris d’art fins a espolis arqueològics.

La seva responsabilitat també inclou la coordinació amb altres cossos policials, antiquaris, galeristes, museus i interlocució constant amb Europol, Interpol i altres agències especialitzades.

El dia comença revisant tots els moviments, incidents i denúncies relacionats amb patrimoni: des de robatoris fins a troballes sospitoses o informacions sense denúncia formal. González Ulloa comenta que “cada matí fem una revisió de tot el que ha passat a Catalunya relacionat amb patrimoni i decidim què necessita seguiment”.

També ressegueixen xarxes socials, portals de venda i canals digitals on apareixen peces que podrien ser robades o resultat d’espoli. Internet s’ha convertit en un espai clau per detectar indicis. A més, mantenen contacte continu amb museus, el Departament de Cultura i altres institucions que poden alertar d’anomalies o moviments sospitosos.

És un treball que combina visió global, olfacte policial i coneixement especialitzat en història de l’art, arqueologia i restauració.

Un dels principals reptes és l’augment dels espolis arqueològics, incloent-hi els que es produeixen en contextos submarins. González Ulloa adverteix que “cada vegada hi ha més espoliadors i més tecnificats”, un fenomen que exigeix una resposta coordinada i especialitzada.

També destaca la criminalitat digital: la venda de peces d’art i antiguitats s’ha desplaçat massivament a plataformes virtuals, i això fa més complex el rastreig i la identificació d’objectes. Sovint, una peça anunciada a Catalunya pot trobar-se físicament a França o Portugal, cosa que requereix cooperació immediata entre països.

A tot això s’hi suma la necessitat de tenir més presència i influència en organismes europeus per agilitzar investigacions transfrontereres.

La Sala de Comandament és el punt on arriben totes les peticions policials: avisos del 112, demandes d’altres policies o incidències generades d’ofici. L’inspector Vicent Sus Dolcet, responsable de la sala, explica que la seva funció és garantir que cada trucada es transformi en una resposta: "Quan arriba un avís, nosaltres registrem la incidència i activem els recursos necessaris per donar-hi resposta."

Per això, la Sala és essencialment un centre de coordinació: rep la informació, la classifica i decideix quines patrulles s’han de mobilitzar en funció de la gravetat, proximitat i disponibilitat.

Cada avís que entra al 112 es converteix en una carta de trucada que la Sala rep i gestiona. Quan el cas és greu o urgent, l’operador policial rep també la veu directa de la trucada per obtenir informació immediata. Sus Dolcet ho resumeix així: "El 112 ens passa la trucada amb la informació mínima, i a partir d’aquí nosaltres prenem el control operatiu."

Els operadors treballen per torns i gestionen simultàniament emissores, telèfons, comunicacions internes i, en alguns casos, la visualització de drons o helicòpters. El volum és alt i la diversitat de casos enorme: des d’un robatori fins a una baralla, una alerta mèdica, un incendi o una desaparició.

Un dels grans reptes de la Sala de Comandament és gestionar un volum molt alt d’avisos que arriben en temps real, sovint amb informació inicial limitada. En aquest context, la clau no és tant la incertesa com la capacitat de prioritzar, contrastar i activar recursos amb rapidesa. La Sala treballa amb protocols clars que permeten donar resposta immediata mentre la informació es va completant.

Un altre repte és optimitzar el temps de resposta quan les patrulles estan ocupades, especialment en territoris extensos o en moments de gran activitat. En paral·lel, la unitat continua avançant en la incorporació de noves eines tecnològiques que ajudin a millorar la localització, la visualització d’incidents i la coordinació operativa, com la integració de càmeres o l’ús de drons.

Tot plegat exigeix un alt nivell de concentració i capacitat d’anàlisi per gestionar una diversitat molt gran d’incidències sense perdre eficàcia ni criteri.

Els Centres de Cooperació Policial i Duanera formen part del sistema Schengen i existeixen per garantir una col·laboració real entre policies de diferents països. A la frontera hispano-francesa n’hi ha quatre, i els Mossos d’Esquadra són presents en dos: Portús - la Jonquera i Melles - Vall d’Aran. Xavier Vinagre Ezquerra, sotsinspector i responsable de la presència dels Mossos als UTCOI, explica que l’essència d’aquests centres és molt simple i molt potent: “Compartim una sala operativa amb policies espanyols i francesos, i això permet un intercanvi d’informació immediat.”

Els UTCOI actuen com un punt únic de contacte per gestionar investigacions transfrontereres, incidents a la frontera, talls d’autopista, operatius conjunts i qualsevol situació que afecti els dos costats dels Pirineus.

El centre és una antiga duana francesa on conviuen i treballen agents de diversos cossos: Policia Nacional, Guàrdia Civil, Vigilància Duanera, Mossos d’Esquadra, Policia Nacional francesa, Gendarmeria i duanes franceses. Tots comparteixen una mateixa sala operativa on cadascú té accés a les seves pròpies bases de dades. Vinagre ho explica: “Si necessito una informació de França, només he de girar el cap i preguntar al company francès que tinc al costat.”

El dia a dia implica gestionar talls d’autopista, manifestacions, nevades, incendis o incidents que afecten el trànsit transfronterer. També participen en operatius conjunts i en la resolució d’incidents que es mouen entre un país i l’altre.

La cooperació transfronterera és molt efectiva, però no està exempta de dificultats. Un dels reptes principals és la diferència legislativa entre països, que condiciona la informació que es pot compartir i la manera com es pot actuar. Vinagre hi insisteix: “Les legislacions no són idèntiques, i això marca què podem facilitar i què no.”

Un altre repte és la necessitat de reaccionar ràpidament en incidents greus a la frontera, on sovint els dos països tenen responsabilitats compartides. I, per últim, la confiança interpersonal: la relació entre cossos policials és fonamental perquè la informació flueixi i les decisions siguin àgils.

El Grup de Recerca de Documentació de Trànsit és l’equip que investiga les falsedats documentals en l’àmbit del trànsit i identifica vehicles manipulats. El sergent Àlex Martínez Martínez, responsable de la unitat, explica que treballen des de quatre pilars: “Identifiquem vehicles manipulats, peritem documentació, investiguem delictes de falsedat i formem altres unitats del cos.”

La unitat és l’interlocutor únic amb organismes com la Direcció General de Trànsit, el Servei Català de Trànsit i les ITV quan hi ha documents dubtosos o vehicles sospitosos. El seu treball és altament tècnic i requereix coneixements en identificació, seguretat documental i normativa internacional.

Cada dia, la unitat rep peticions de jutjats, DGT, SCT, patrulles i altres unitats que necessiten validar documents o resoldre dubtes sobre vehicles sospitosos. Martínez ho descriu amb claredat: "Ens arriben consultes de tot arreu: documents dubtosos, vehicles cremats, permisos sospitosos... i tot s’ha de verificar."

La feina inclou l’elaboració d’informes pericials, anàlisi de documents físics i digitals, examinar vehicles manipulats i participar en investigacions conjuntes amb altres països quan el frau documental és internacional. També tenen un paper formatiu, ensenyant a altres agents com detectar falsificacions.

El sergent Martínez explica que un dels reptes més grans és la globalització: cada vegada entren al país més documents procedents de tot el món, amb sistemes de seguretat diferents i sovint difícils de verificar. Segons ell, “les falsificacions són cada vegada més sofisticades i es poden comprar a la dark web”, cosa que obliga la unitat a actualitzar coneixement i tècniques constantment.

També gestionen casos molt complexos, com el conegut cas Loki, en què un informàtic de la DGT introduïa dades falses a canvi de diners, i va crear així més de 2.000 permisos fraudulents. A més, el GRD sovint és desconegut dins del mateix cos, cosa que en dificulta la utilització plena com a recurs especialitzat.