Vaig néixer en un camp de desplaçats interns al Sudan, i la meva família es va veure obligada a fugir quan jo només tenia dos mesos. Vam viure en diversos països veïns, i més endavant vam tornar al nostre país, però arran del conflicte el país es va dividir en dos: el Sudan del Sud i el Sudan del Nord. Jo pertanyo al nord, i vaig viure enmig del conflicte durant molts anys, fins que vaig marxar del país l’any 2016. Vaig buscar refugi en diferents països, incloent-hi el Txad, on vaig passar dos anys. El 2018 vaig arribar a Líbia, vaig ser sotmès a un tracte inhumà, tortura, esclavitud, detenció arbitrària i treball forçat. Cada vegada que vaig intentar travessar el Mediterrani vaig ser capturat i retornat a Líbia, on vaig ser empresonat. Així fins a quatre intents, tots fallits.

L'octubre del 2021 ens vam unir per protestar contra aquest tracte inhumà, i això va donar lloc a la fundació de Refugees in Libya, que ha estat i continua sent una veu per a les persones que es troben en una situació desesperada. Ningú hauria de ser obligat a deixar casa seva i convertir-se en refugiat. Un cop ets en aquesta situació, necessites que es respectin els teus drets i que es reconegui la teva humanitat. Això és precisament el que a mi em va faltar. Per tant, va ser necessari començar a defensar-me a mi mateix i també a altres persones arreu del món, especialment a Líbia.

El futur no és gaire esperançador, perquè cada dia es creen nous mecanismes per deshumanitzar les persones migrants i refugiades, per no veure-les, per no protegir-les. S’estan implementant noves estratègies per silenciar les veus de les persones refugiades i invisibilitzar la seva presència dins de la comunitat. Tot i això, continuem buscant espais on puguem encaixar dins de la societat comuna, tant europea com africana, per pressionar els nostres governs i els nostres polítics a crear un nou relat, a construir una nova narrativa que inclogui tothom.

A les persones que ara mateix són a Líbia, a Tunísia, al Sudan, a Palestina, a Ucraïna, al Marroc, al Congo: us veig. I aquest ja és un missatge immens. Quan jo era en la vostra situació, hauria volgut sentir aquestes paraules. La gent d’Europa, la gent d’arreu de l’Àfrica, persones com jo, us veiem. Sentim les vostres històries, expliquem les vostres històries sempre que en tenim ocasió, i treballem sense parar per assegurar-nos que la vostra veu sigui escoltada, per garantir que tingueu un espai com a éssers humans, per preservar la vostra humanitat. No us rendiu. El fet de ser una persona refugiada ja és una prova immensa de coratge. Vol dir que voleu el bé per a la societat, que voleu el bé per a la humanitat. Perquè si us haguéssiu quedat enrere, potser hauríeu estat obligats a cometre un crim, a prendre la vida d’una altra persona per sobreviure. Així que aquest camí no el feu sols. Som molts els qui l’estem recorrent junts, i junts podem avançar cap a una humanitat millor. No us rendiu.

La mort sobtada de la meva mare. Va morir de càncer, tot i que això no ho vaig saber fins molt de temps després. A l’Àfrica no li van detectar el càncer com l’haurien detectat a Europa. Malalties que aquí es detecten fàcilment, allà no. Al morir la meva mare em vaig veure obligat a abandonar la meva terra, el Camerun, per buscar una vida millor. Però m’havien venut la moto –una moto sense roda– i la realitat de venir a Europa va ser diferent del que creia.

No va ser fàcil, va ser un infern de dificultats. També un aprenentatge de vida que em va donar eines per poder donar suport a altres persones que passen pel mateix. De vegades la gent que arriba a Europa no pot ni explicar el que ha patit, per por o perquè se n’han desconnectat: extorsions, la tanca de Melilla… Jo vaig poder creuar al cinquè intent. El viatge també em va ajudar a conèixer la gran riquesa del meu continent. És vergonyós que els africans no puguin aprofitar-la. Quan marxes de casa, sents que no hi ha tornada. Tornar és un fracàs, i no vols que a casa et vegin com un fracassat. El viatge també em va fer madurar i consolidar la meva fe en Déu. Vaig aprendre que tots hem de tenir fe en alguna cosa, jo sento que la meva mare sempre és a prop meu. Tinc fe en Déu i també en els altres. Si no confiem en els altres mai confiarem en nosaltres. El viatge que vaig fer va ser com una universitat, una universitat on vaig aprendre a sobreviure als límits de les legalitats i a la violència de la vida: a Costa de Marfil em van prendre tots els diners i van matar un company de viatge.

El futur és fosc. És fosc perquè totes les institucions, institucions polítiques i econòmiques internacionals, impedeixen el nostre desenvolupament i ens obliguen a emigrar d'aquesta manera tan dràstica i tan complicada. I, un cop arribem aquí, quines oportunitats tenim? Aquí hi arriba molt de talent però no s’aprofita, cal donar més suport als nouvinguts. Des de les institucions s’ha de poder saber qui ve, qui és, què necessita. Aquestes persones venen amb una motxilla plena de coses que poden ser molt positives dins de la nostra societat. El racisme i la xenofòbia són ignorància, això també m’ho ha ensenyat l’experiència.

A la vida sempre trobarem dificultats, i no hem de perdre mai l’esperança ni la confiança en nosaltres, perquè és aleshores quan ens perdem pel camí. Que es donin suport mutu, que no vegin els altres com a enemics. I als autòctons els diria el mateix. Algú que ve a casa nostra no el podem veure com un enemic. Ens hem de veure com a iguals, perquè tots podem aportar i posar-nos al servei d’una nova humanitat i construir un futur junts. Així és com esborrarem les diferències entre nosaltres: trobant el que ens fa iguals.

Les vies dignes i legals són crucials, perquè cada cop més migrants deixen els seus països a causa de guerres, conflictes, crisis, el canvi climàtic… Molta gent no té la manera d’arribar a Europa: tenen els documents, tenen els diners, una família, una feina, tenen les habilitats i estan disposats a començar una nova vida a Europa, a contribuir i pagar impostos, però no poden viatjar-hi perquè no hi ha canals legals.

Les vies dignes s’han discutit des de fa dècades a la Unió Europea, però les paraules no s’han traduït en fets. Calen més esforços i intents per implementar-les.

Les vies legals són un ‘win-win’: són bones per als estats i per als governs, perquè poden organitzar la migració, i també per als sol·licitants d’asil, que poden venir legalment, amb dignitat i amb seguretat. Això sí, cal implementar-les de manera concreta. Ja n’hi ha prou de paraules. Ara cal aplicar-les de veritat.

Tenim uns models migratoris que cada cop construeixen polítiques més tancades, polítiques que dificulten l’accés a les persones sol·licitants d'asil. No pot ser que no siguem capaços de donar resposta a les persones que necessiten protecció internacional. Les vies legals i segures permeten que les persones evitin processos de viatge sense protecció i en els quals se'ls vulneren sistemàticament els drets.

Un sistema democràtic ha de promoure aquestes vies legals i segures. Això facilitaria, a més a més, un acompanyament no només en el viatge, sinó també en la integració i en el procés de formar part de la nova societat en què viurà.

Les vies legals i segures també permeten que les comunitats d'acollida participin i generin solidaritat, compromís i sensibilització sobre un tema tan important com és la protecció dels drets dels ciutadans i de les persones refugiades.